GRÀCIES ANTONI BASSAS

Ahir es va consumar l’adéu de l’Antoni Bassas del programa dels matins de Catalunya Ràdio. Va ser una adéu molt emotiu i sentit per moltísim públic que és va aplegar fora el carrer de l’emissora, sense tenir en conte la quantitat de correus, SMS, trucades que ha anat rebent des de el seu anunci de fa tres setmanes.
Sens dubte aquest home a marcat un estil de fer ràdio, que molts ens hem sentit acompanyats durant aquests anys. Ell a aconseguit que l’audiència hagi estat amb rècords absoluts, les entrevistes que ha fet sempre amb cordialitat sense fer un safareig de la política, els seus col·laboradors han dut un aire fresc amb noves propostes, els tertulians amb un gran nivell d’opinió diversa, transparent i independent, etc etc.
Ahir vaig tenir la impressió d’estar al davant d’una actitud poc ètica per part de la corporació que no ha sabut tractar el tema. Si ha estat un tema polític, tard o d’hora ho sabrem. Crec que el tema se’ls hi anat de les mans, i no han sabut posar remei ni corregir.
L’entrevista d’ahir al matí a l Neus Bonet, va ser una prova, de que la Neus ha estat posada per aturar les queixes i les moltes mostres de suport que ha rebut aquest dies el Bassas.
Durant aquesta setmana, tots els col·laboradors s’han anat acomiadant del programa i dels oients, i és evident que alguns d’ells la temporada vinent també i seran, però ja veurem els resultats d’audiència dels primers mesos, això voldrà dir el grau d’encert de la polèmica decisió.
Per acabar, si que vull dir que la depuració periodística, que estant fent des de la corporació manada des de els estaments més alts, demostren que el camí de les emissores de ràdio i televisió de la corporació, marxen cap a una progressiva privatització dels mitjans, i si no al temps.
Algun il·lustre tertulià, ja ha dit en alguna ocasió que els mitjans públics els hi costa competir amb els privats, però tampoc crec que hagi de ser acosta de perdre cap indicador d’identitat propi de Catalunya.
En qualsevol cas, espero i desitjo que el Bassas, torni aviat en programes de ràdio o tv, i que tindrà molts seguidors al seu darrera.

QUIN BARÇA QUE TENIM...

Com pot ser que tinguem aquesta capacitat auto destructiva del nostre Barça.
És ben veritat que el Barça és un gran exemple de la manca d'auto estima dels catalans.
Ve un paio, possibilita una “Moció de Censura” amb el suport d'algun poderós, aquest home, sincerament, amb la pinta que té no està sol, ...no és sap posar la corbata recta.
El suport necessari era d'un 66 % de la massa social que votava, però amb un 10 % que anés a votar, ja havia prou.
Una altra herència del Núñez. Ara resulta que el Laporta no vol marxar, (les seves raons tindrà) per què diu que li feia falta el 66 %, i amb el 59 % no està obligat a marxar,i l'acusen de no tenir ètica.En que quedem, apliquem els estatuts, o no. Si no s'arriba al mínim exigit, per què no se li respecta. Alguns ja esperen mals resultats esportius per treure els mocadors. (Pobre Guardiola)
És lo de sempre, dividits entre Nuñistes, Gasparistes, Vangalistes, Cruiffistes. Recordeu el primer any d'en Koeman, que si la paella, que estava gras, o al Bakero quan tirava la pilota enrere, i al Guardiola, que si era un “pesetero, o al Txiki que corria massa i és passava de frenada.
Al final aquí els grans culpables son els jugadors – pendons, que han passat de tot, i això s'oblida.
Abans era dels que anava cada 15 dies a Can Barça, però el soci m'ha tret les ganes. Als cinc o deu minuts ja xiulaven, així no és pot anar per què ens fem dèbils, i al futbol hem d'anar a gaudir de l'espectacle
L'aficionat però, és diferent, és fidel, dona suport als bars, quan pot als desplaçaments crida i anima, però es clar, aquest no vota, i per tant, quan el Laporta marxi i vingui el nou salvador, diuen que el Rosell, anirà be fins que els poders mediàtics ho vulguin, per què aquests també és mereixen un punt i apart.Van donar molt de suport al principi als “Yupis” de Laporta i companyia, per a la que han vingut els mals resultats esportius, s'ha llençat al coll.
És l'historia que és repeteix constantment. Passem de venerar als nostres jugadors i entrenadors, i de cop i volta, sang al mono fins que sagni. No suportem al Cruiff, per què és diu que influeix, i què ?, amb els coneixements que té, és normal que se li demani consell.
En fi a veure si amb la neteja i el foc nou, estic segur que tornarem a vibrar, però en qualsevol cas tinguem paciència i donem suport a l'equip, amb el Laporta, Rosell, o qui sigui.
Ah, i una última reflexió :
Si els catalans fóssim capaços d'unir-nos per fer valer els nostres drets, com fem amb el Barça, i demanéssim alguna “Moció de Censura”, per el tema d'infraestructures, rodalies, sequera, balanç econòmic, apagades de llum, etc, no s'enriuarien els nostres representants polítics catalans i els de l'imperatiu nacional, ni els del “manifiesto”, el PP, PSOE, Tele 5, “la roja” i la mare que els va parir (perdó) em treuen de polleguera i és superior a mi.
Apa salut i a passar la caloreta.

NOSALTRES SI SOM DEIXE MÓN!!!!

Fa temps que tinc ganes d'escriure sobre un tema que em comença a preocupar.
Què passa que el món geganter no surt als mitjans d'informació, i en canvi altres expressions de la Cultura Popular surten constantment a TV 3, amb el seu programa de quarts de vuit ?.
Els diaris d'informació general, sobre tot, els d'informació comarcal, tenen les seves planes reservades per anunciar les places on hauran actuacions els caps de setmana, i posteriorment el dilluns amb la gran remesa d'actuacions de 7, de 8, de 9 pisos, les llenyes, etc.
Darrerament han hagut dos fets geganters prou importants, que no han tingut el ressò que es mereixen.Sens dubte, parlo de la celebració dels 20 anys del Treball i la Cultura a Miravet.
Posteriorment la Ciutat Gegantera a Sant Vicenç dels Horts, tampoc va tenir ressò, a més, aquest dia el President de la Generalitat de Catalunya, per tant, també dels geganters, va preferir anar a La Patum.
Crec modestament que ja n'hi ha prou de fer el préssec, i anar amb el lliri a la ma. Hem de fer sentir el nostre estat de disgust i demostrar que nosaltres també som de carn i ossos, i que mereixem el reconeixement de l'opinió pública.
Hagut el canvi de direcció a la Corporació, a TV3, a Catalunya Ràdio, i res de res. La conselleria de turisme va organitzar una fira a Pisa, i tots els mitjans van destacar la Colla Castellera, dels gegants van dir poca cosa.
Habitualment ens diuen que el fet Casteller és competitiu...i tant !, de vegades és deixa anar una botifarra o algun clatellot, quan hi ha llenya per part de la Colla rival.
Ens hem de revelar contra la submissió els poders que donen categories a les diferents expressions de la Cultura Popular, Tradicional i Festiva, nosaltres no cobrem , ells si, i molt !. Nosaltres ja fa anys que integrem als nous vinguts, com a expressió de normalitat d'una societat oberta, ells sembla que han descobert la sopa d'all, i així un sense fi d'exemples que hem podríem posar.
Ja sabem que de Trobades de Gegants hi han moltes els cap de setmana, però els Castells, tret de cinc o sis Colles que pugen amb els pisos de vuit i de nou, la resta sempre el mateix. Nosaltres a les nostres cercaviles i trobades participen petits i grans. En una jornada castellera, poca gent aguanta tota l'estona, habitualment ho segueixen integrants d'altres colles que van a veure-ho.
També però, nosaltres hem de fer un esforç per canviar algunes coses. Per exemple La revista de l'ACGC, és una revista “queca”, i espero que ningú s'enfadi, articles que costen de llegir, si ho portem a les escoles per fer divulgació, els mestres ens diuen que aquesta revista no la poden llegir els nens per que és feixuga, estic segur que amb un altre format, trobaríem més anunciants.
Els castellers tenen una revista moderna amb articles llaminers, plens de color, amena i fàcil de llegir.
Una altre tema, és la sensació que donem de manca d'unió, ells van tots a una a l'hora de demanar i reivindicar, a nosaltres ens costa deixar de banda els nostres egos...
Per acabar, que consti que a mi el fet casteller també m'agrada, però és de justícia dir, que ja que els posen d'exemple, ho diguem tot, estiguem d'acord o no.
En fi, siguem optimistes i veiem el got mig ple.