UN HOMENATGE ALS MEUS SIMPATITZANTS

De vegades, moltes vegades hem pregunto que foto complicant-me la vida participant en la xarxa associativa.
Com pot ser tot i no entendre gaire bé res de les reaccions més primitives del ésser humà, el meu interior em demani que estigui constantment participant, opinant, debatin aspectes que per el que m’haig de guanyar, m’obliga a tenir que defensar-me d’actituds diguem-ho suau agressives cap a la meva persona, inclosos els que amb escrits i signant amb pseudònims s’amaguen per no dir-ho a la cara, i això que encara no m’he menjat a ningú, encara em faria mala digestió. Pot ser és que tinc una manera de ser que lliga poc amb els tarannàs més habituals, és a dir, sovint faig el que crec que tinc que fer o dir a la cara.
Se que no és gaire ortodoxa di les coses per el seu nom, però afortunadament sent d’aquesta manera no he tingut mai problemes (bé algun si), però si que xoca amb els intolerants, amb els que no admeten que els altres tinguem punts de vista diferents i els fem públics.
Com deia, no he deixat mai de pagar als meus deutors ni en la vida personal ni professional, ni cinc ni cinc mil, segueixo amb la mateixa dona que em vaig casar per primera vegada, no he tingut cap malaltia greu ni física ni psíquica (gràcies a Déu). Tampoc tinc necessitat de “pololar” buscant notorietat i protagonisme allà on altres ho buscant a bombo i plateret (repeteixo que duri). Tot i així, sempre procuro buscar punts d’acostament i de convergència, mai de distanciament i de divergència, per què sempre he cregut de les opinions de la gent sumant encara que aquestes siguin diferents a les meves.
Puc dir amb veu molt alta i clara, que allà on he estat he tractat amb gent de tots els àmbits i colors socials i polítics i amb tots ells sempre he mantingut una bona relació. Al cap davall tots saben del meu tarannà catalanista i independentista, però sobre tot amant de la gent i del tracte humà (no de menjar, eh).
Escoltant sempre aprenc molt, als xerraires no els escolto, per què venedors de fum i productes capil·lars de creixement ràpid els trobem a tot arreu i el peix a la peixateria.
Quan parlo m’agrada que m’escoltin, i el costum que tenen alguns de no escoltar per què sempre estan buscant la manera de tocar els collons (perdó) em treu de polleguera.
Bé doncs, tenia ganes de escriure una reflexió amb tots els respectes, sobre tot als meu simpatitzants,...o no!

Tranquil gegant tranquil, que és la Guardia Civil...

Tranquil gegant tranquil ♪♫♪ que és la Guardia Civil, tu tranquil... ♪♫, fent la metàfora del conegut, tranquil Jordi tranquil, ♪♫ tu tranquil, que és la Guardia Civil, ♪♫ tu tranquil, a paraules del Rei d’Espanya
Així deia una cançó de La Trinca, que és va fer famosa amb el títol de la “Dansa del Sabre”, i feia referència al intent de Cop d’Estat del 1981.
I també n’hi havia una altre cançó, “La Guerra de l’Enciam”, que parlava del ingrés de l’estat espanyol a la Comunitat Europea, en la que els pagesos francesos no permetien entrar fruita i verdura, i en la que els nois de Canet és disfressaven de gendarmes francesos amb la cantarella “Antree, ♪♫ Antree, a la Comunité, ♪♫ veureu, veureu que bé us ho passareu ♪♫... Doncs aquestes cançons és podrien adaptar, salvant les distàncies, amb el que va passar diumenge passat als geganters de Malgrat de Mar que tornant de la Trobada de Gegants d’Andorra, no els van deixar passar per la duana, per què no tenien el document de transit de mercaderies europees.
Imagineu l’escena, un autocar carregat de gent, bona gent, amb mainada, i quan arriben a la frontera, ve la “benemèrita”, i els hi diu que no poden passar per què no saben si els gegants han estat comprats a una botiga.
La cara d’estupefacció deuria ser de llibre. Les forces de l’ordre duaner van imposar la llei amb tota la regla, i els geganters dient que un gegant de quatre metres no és ven a les botigues de “souvenirs”.
És va contactar amb l’alcaldessa de Malgrat, amb la Policia Local, Mossos d’Esquadra, i la oficial de torn dient que només parlaria amb el sots-delegat del govern a La Seu d’Urgell, no volia atendre a raons.
Els geganters d’Andorra, és van endur els gegants de tornada a Andorra, i els han hagut de tornar a buscar aquesta setmana, aquesta vegada sense problemes. A veure si sota els cavallets i faldilles portaven els formatges, Ipods, licors, tabacs...
Quina collonada, com si els membres del “cuerpo”, no estiguessin assabentats del que és la Tradició Gegantera a casa nostra.Per bona font que tinc, la oficial de torn va dir que si deixava passar aquest fet,”seria una mancha en el expediente”, una de dues, o és molt curta de gambals, o te molta mala llet, i només volia tocar allò que no sona.
La qüestió és que a partir d’ara, nois tots a la Cambra de Comerç a recollir la documentació per passar fronteres no adscrites a la Comunitat Europea
Una vegada més, abús d’autoritat, i tot el que els que fa tuf a Catalunya, amorra’t al piló.
Proposo dues coses:
1-que a partir d’ara posem una data i fem una Trobada de Gegants a la Frontera convidant a participar a totes les Policies, i així ens veurien amb més bons ulls.
En fi, no fa prou calor, que encara hi ha algú que se li escalfen les idees.
2-Demanar a La Trinca, que faci una excepció, i editi un disc, parlant d’aquest fet.