QUÈ PASSA AMB EL MONTALT?

Un any més, Sant Vicenç ha pujat el Pessebre al Montalt. Més de 100 persones hem ganes de passar-ho bé ens hem trobat com cada any a les 8 del matí i xino xano cap amunt què no és faci tard.
Aquest any però, havia un afegit, tornen haver-hi problemes amb el propietari de les terres, no ens permeten passar per el camí ancestral què sempre havien fet servir els santvicentins/es per pujar fins a la Ferradura, què és on parteixen els camins dels pobles veïns.
De fet, ja fa anys què el tema dura i no és just què un camí què l’han vetllat la gent del poble, aquesta és vegi privada del seu us.
En qualsevol cas, és va repartir un manifest explicant els fets desagradables ocorreguts què podeu llegir fent un clic aquí, a més veureu algunes imatges de la jornada.

Sopar de Caps de Colla de la Comarca "del bon rollo" i II

Bé doncs, l'amic David Roy, ha cedit el seu magnífic reportatge fotografic del sopar "del Bon Rollo".

Us animo a veure les imatges del "Desfase", no és pot deixar de veure segons què...

Feu un clic a la foto i veureu més

Sopar de Caps de Colla de la Comarca "del bon rollo"

Feu clic sobre la imatge i veureu quina Colla ...

Un any més, els Caps de Colla i acompanyants ens hem trobat per fer el sopar de la Coordinadora de Geganters del Maresme. Gaire bé érem totes les Colles representades, amb 46 comensals disposats a passar una bona estona.
I tant què ho varem passar bé, entre àpat i glop anàvem passant l’estona amb gresca i ganes de riure, sempre hi ha algú per dir-ne alguna, de fet a veure qui la diu més grossa, no és talla ningú.
D’entrada cal felicitar a la Roser Ercilla, de la Colla de Caldes d’Estrac, què queda encarregada d’organitzar cada any “la festeta” i què duri.La Comarca “del bon rollo” varem demostrar una altra vegada la molt bona sintonia entre companys i companyes, ho dic diferenciant per què ara tenim “mestresses” al cap davant de la Coordinadora del Maresme.
L’Anna de la Colla de Sta. Susanna i l’Agnès de la Colla de Premià de Dalt varen ser les encarregades de fer la salutació, per cert l’Agnès feia anys (no diré els que fa per què no vull problemes...)
En fi, val la pena passar una bona estona amb companys i amics, a més hem descobert costats amagats d’alguns. Efectivament, una vegada varem acabar el sopar els més agosarats van continuar la festa a la discoteca, noi com ballaven, alguns què son els més “serios” o això diuen d’ells, però no diré qui son, mireu les fotos i opineu.
Apa doncs què continuï la Comarca “del bon rollo”, i què per molts anys!!!

"El bon rollo" al Maresme

Quin gust dona ser del món geganter, però més en dona ser de la comarca del Maresme.
L’altre dia en una reunió, que tot sigui dit, em feia respecte per no dir por, s’ha de reconèixer que en vaig sortir satisfet i perdoneu la supèrbia, però em sentia amb recança per què va ser un tema que va quedar pendent abans de que la Colla de Sant Vicenç deixés la Vocalia.
Varem solucionar un tema en la que tots teníem a dir la nostra i d’opinions ben diverses. Tots tenien la seva raó més o menys en funció de la sensibilitat personal i per tant totes amb una certa posició de pes enrocada.
Segurament no és fàcil expressar opinions que puguin sentir ofesos als altres, però sense entrar en detalls, si que s’ha de fer esment als companys de Badalona, tenint una actitud de enteresa, saber estar i aportants solucions que van ajudar a reconduir les coses.
Del que si en podem estar segurs, que sense “el bon rollo” que tenim en aquesta comarca, hagués estat gaire bé impossible arribar als acords de permetre que totes aquelles Colles que és vulguin adherir, seran benvingudes i tindran la cabuda amb els dret i uts, això ens fa ser solidaris amb les respectives opinions.
A més varem decidir entre tots la necessitat de com representar a l’ACGC amb responsabilitat i dedicació i això ens té que omplir de satisfacció, tenint en conte que la Coordinadora de Geganters del Maresme és reconeguda al Món Geganter per “el bon rollo” i la molt alta implicació de la seva gent, encomanant a tots els que anem arribant ens identifiquem ràpidament i ens sentim ben ha gust.
Una vegada feta la feina, ens trobarem en un sopar de Caps de Colla i tots aquells que ens trobem a les reunions durant l’any, fins divendres, més de 40 persones estem apuntats, imagineu doncs del que estem parlant, això “el bon rollo”
El que us deia un orgull ser geganter i del Maresme.

QUÈ VA SER PRIMER L'OU O LA GALLINA

Això mateix, què va ser primer l’ou o la gallina. Aquesta frase feta em serveix per definir el paper de les entitats envers la relació amb les administracions públiques.
En una època de crisi econòmica en la que només sentim a parlar de pressupostos restrictius, no parem de sentir que ens hem d’estrènyer el cinturó. No entraré a valorar quin és el cinturó que s’ha d’estrènyer, si el de les entitats o les dels membres de les entitats, aquests ja paguem prou amb hores familiars.
Tenint en conte que vivim en un poble que ingressos extraordinaris n’hi ha ben pocs. No tenim industria, pagesia o un ampli comerç, el poc que hi ha fa un gran esforç col·laborant en els actes, sent gaire bé sempre els mateixos els que participen.
En èpoques de crisi, crec que s’ha de tenir clar que a la gent ens han de distreure per passar el millor possible els problemes quotidians. En un article que vaig llegir no fa gaire en parlava en aquest sentit, també és parlava que gràcies a les entitats s’han mantingut vius molts actes, que desprès tota la societat ha pogut gaudir, inclòs les mateixes administracions.
Quan arriba final d’any, les entitats comencem a fer càlculs per ajustar els balanços i justificacions de despeses per presentar. També a organitzar les activitats del proper any, amb això comença una mena de neguit estrany per què tenim la sensació que els ingressos no arribaran per cobrir les despeses, incloent les subvencions.
Els que formem part de les entitats ens mirem amb recel a les altres, però no és menys veritat que la majoria d’entitats fem verdaders esforços per mantenir vius els actes de la vida civil, participant als actes de Festa Major d’hivern, d’estiu i d’altres . Que consti que a St Vicenç amb la Festa Major d’estiu, sent el 15 d’agost, és moltes vegades un problema organitzar activitats, ja que la gent marxa de vacances, tot i que alguns venen expressament per participar.
Aquest fet el vull reivindicar. Hi ha entitats que per diverses raons no poden organitzar actes en aquestes dates, bé sigui que no son prous membres, d’altres per què l’activitat no es pròpia de les dates d’estiu, però hi ha altres que molt no s’esforcen, bé, s’esforcen en criticar el que fem d’altres, d’això si que tenen temps malauradament.
L’esforç que fan algunes entitats és té que notar a l’hora de fer el reconeixement públic, sobre tot per qui té que prendre decisions, per què si no, poc valdrà la pena.
No és pot posar a tothom al mateix sac, però és té que reconèixer que de no sé quantes entitats que havien a la darrera Fira d’Entitats, a la Festa Major d’estiu van participar quatre o cinc entitats. Insisteixo no entraré a jutjar el que pot i el que no pot, cadascú ja sap el que té que fer, jo ho faig, dir-ho al lloc que toca, és a dir reivindicar-ho al Consell de Cultura i posteriorment en el meu bloc.
Si qui té que prendre les decisions no diferencia, pot ser si que acabarem el 15 d’agost marxant tots de vacances, per què siguem clars, pencar per què altres visquin, no és ixò companys, no és això.
Entenc que algú és pugui molestar (no és la meva intenció), però el que és molesta, pot ser no les té totes i que consti que jo no tinc res personal contra ningú.
Per això, què va ser primer l’ou o la gallina.

EN EL BON CAMÍ

Després dels dies complicats que he passat, ha quedat clar què el camí cap a on he d’anar.
No és un altre que el camí que m’ha dut fins ara a estar al davant de una entitat amb una progressió i amb un futur immillorable.
La gent de la Colla, sens dubte, heu donat una lliçó de com tractar als “torrecastanyes”. No hi ha res millor que l’ ignorància i el menyspreu per aquells que només pensen en fer mal amb mentides i difamacions.
El que us puc garantir, és que intentaré portar el “tema” el millor que sàpiga. Em vaig comprometre no entrar a “sac”, amb els que tots sospitem de estar al darrera dels desagradables fets ocorreguts recentment.
El què també us demano, és que respecteu la meva actitud davant d’aquests personatges que tant de mal m’han fet a mi personalment i a l’entitat. Em comprometo, com deia, a no entrar a tot drap amb els “subjectes”. Respecteu la decisió presa de no voler tenir tractes amb els personatges en qüestió.
Marcaré les distancies per no donar arguments als que busquen el confrontament, però no tindré relacions, entre altres raons, per què no sé dissimular, no puc fer el paper de com si no hagués passat res.
Pot ser serà la manera de que no em pugi la pressió arterial, el colesterol i tots els paràmetres dels que tenim 40 i pocs més, i per què no, jo també tinc dret a passar-ho bé amb els gegants.
D’altre banda felicito a tota la Colla per l’actitud que heu tingut, i permeteu que és us faci el reconeixement públic per què heu demostrat una maduresa que m’ha sorprès gratament, ja que això vol dir que la gent té molt clar que per tirar endavant els projectes que ens vindran, és necessiten els esforços de cada un de nosaltres. Sens dubte la salut de la Colla és molt bona, i les noves incorporacions de gent jove farà que l’entitat pugui portar a terme projectes que de ben segur Sant Vicenç en podrà gaudir.
Apa doncs, com diria aquell..., prova superada!!!

UN HOMENATGE ALS MEUS SIMPATITZANTS

De vegades, moltes vegades hem pregunto que foto complicant-me la vida participant en la xarxa associativa.
Com pot ser tot i no entendre gaire bé res de les reaccions més primitives del ésser humà, el meu interior em demani que estigui constantment participant, opinant, debatin aspectes que per el que m’haig de guanyar, m’obliga a tenir que defensar-me d’actituds diguem-ho suau agressives cap a la meva persona, inclosos els que amb escrits i signant amb pseudònims s’amaguen per no dir-ho a la cara, i això que encara no m’he menjat a ningú, encara em faria mala digestió. Pot ser és que tinc una manera de ser que lliga poc amb els tarannàs més habituals, és a dir, sovint faig el que crec que tinc que fer o dir a la cara.
Se que no és gaire ortodoxa di les coses per el seu nom, però afortunadament sent d’aquesta manera no he tingut mai problemes (bé algun si), però si que xoca amb els intolerants, amb els que no admeten que els altres tinguem punts de vista diferents i els fem públics.
Com deia, no he deixat mai de pagar als meus deutors ni en la vida personal ni professional, ni cinc ni cinc mil, segueixo amb la mateixa dona que em vaig casar per primera vegada, no he tingut cap malaltia greu ni física ni psíquica (gràcies a Déu). Tampoc tinc necessitat de “pololar” buscant notorietat i protagonisme allà on altres ho buscant a bombo i plateret (repeteixo que duri). Tot i així, sempre procuro buscar punts d’acostament i de convergència, mai de distanciament i de divergència, per què sempre he cregut de les opinions de la gent sumant encara que aquestes siguin diferents a les meves.
Puc dir amb veu molt alta i clara, que allà on he estat he tractat amb gent de tots els àmbits i colors socials i polítics i amb tots ells sempre he mantingut una bona relació. Al cap davall tots saben del meu tarannà catalanista i independentista, però sobre tot amant de la gent i del tracte humà (no de menjar, eh).
Escoltant sempre aprenc molt, als xerraires no els escolto, per què venedors de fum i productes capil·lars de creixement ràpid els trobem a tot arreu i el peix a la peixateria.
Quan parlo m’agrada que m’escoltin, i el costum que tenen alguns de no escoltar per què sempre estan buscant la manera de tocar els collons (perdó) em treu de polleguera.
Bé doncs, tenia ganes de escriure una reflexió amb tots els respectes, sobre tot als meu simpatitzants,...o no!

Tranquil gegant tranquil, que és la Guardia Civil...

Tranquil gegant tranquil ♪♫♪ que és la Guardia Civil, tu tranquil... ♪♫, fent la metàfora del conegut, tranquil Jordi tranquil, ♪♫ tu tranquil, que és la Guardia Civil, ♪♫ tu tranquil, a paraules del Rei d’Espanya
Així deia una cançó de La Trinca, que és va fer famosa amb el títol de la “Dansa del Sabre”, i feia referència al intent de Cop d’Estat del 1981.
I també n’hi havia una altre cançó, “La Guerra de l’Enciam”, que parlava del ingrés de l’estat espanyol a la Comunitat Europea, en la que els pagesos francesos no permetien entrar fruita i verdura, i en la que els nois de Canet és disfressaven de gendarmes francesos amb la cantarella “Antree, ♪♫ Antree, a la Comunité, ♪♫ veureu, veureu que bé us ho passareu ♪♫... Doncs aquestes cançons és podrien adaptar, salvant les distàncies, amb el que va passar diumenge passat als geganters de Malgrat de Mar que tornant de la Trobada de Gegants d’Andorra, no els van deixar passar per la duana, per què no tenien el document de transit de mercaderies europees.
Imagineu l’escena, un autocar carregat de gent, bona gent, amb mainada, i quan arriben a la frontera, ve la “benemèrita”, i els hi diu que no poden passar per què no saben si els gegants han estat comprats a una botiga.
La cara d’estupefacció deuria ser de llibre. Les forces de l’ordre duaner van imposar la llei amb tota la regla, i els geganters dient que un gegant de quatre metres no és ven a les botigues de “souvenirs”.
És va contactar amb l’alcaldessa de Malgrat, amb la Policia Local, Mossos d’Esquadra, i la oficial de torn dient que només parlaria amb el sots-delegat del govern a La Seu d’Urgell, no volia atendre a raons.
Els geganters d’Andorra, és van endur els gegants de tornada a Andorra, i els han hagut de tornar a buscar aquesta setmana, aquesta vegada sense problemes. A veure si sota els cavallets i faldilles portaven els formatges, Ipods, licors, tabacs...
Quina collonada, com si els membres del “cuerpo”, no estiguessin assabentats del que és la Tradició Gegantera a casa nostra.Per bona font que tinc, la oficial de torn va dir que si deixava passar aquest fet,”seria una mancha en el expediente”, una de dues, o és molt curta de gambals, o te molta mala llet, i només volia tocar allò que no sona.
La qüestió és que a partir d’ara, nois tots a la Cambra de Comerç a recollir la documentació per passar fronteres no adscrites a la Comunitat Europea
Una vegada més, abús d’autoritat, i tot el que els que fa tuf a Catalunya, amorra’t al piló.
Proposo dues coses:
1-que a partir d’ara posem una data i fem una Trobada de Gegants a la Frontera convidant a participar a totes les Policies, i així ens veurien amb més bons ulls.
En fi, no fa prou calor, que encara hi ha algú que se li escalfen les idees.
2-Demanar a La Trinca, que faci una excepció, i editi un disc, parlant d’aquest fet.

GRÀCIES ANTONI BASSAS

Ahir es va consumar l’adéu de l’Antoni Bassas del programa dels matins de Catalunya Ràdio. Va ser una adéu molt emotiu i sentit per moltísim públic que és va aplegar fora el carrer de l’emissora, sense tenir en conte la quantitat de correus, SMS, trucades que ha anat rebent des de el seu anunci de fa tres setmanes.
Sens dubte aquest home a marcat un estil de fer ràdio, que molts ens hem sentit acompanyats durant aquests anys. Ell a aconseguit que l’audiència hagi estat amb rècords absoluts, les entrevistes que ha fet sempre amb cordialitat sense fer un safareig de la política, els seus col·laboradors han dut un aire fresc amb noves propostes, els tertulians amb un gran nivell d’opinió diversa, transparent i independent, etc etc.
Ahir vaig tenir la impressió d’estar al davant d’una actitud poc ètica per part de la corporació que no ha sabut tractar el tema. Si ha estat un tema polític, tard o d’hora ho sabrem. Crec que el tema se’ls hi anat de les mans, i no han sabut posar remei ni corregir.
L’entrevista d’ahir al matí a l Neus Bonet, va ser una prova, de que la Neus ha estat posada per aturar les queixes i les moltes mostres de suport que ha rebut aquest dies el Bassas.
Durant aquesta setmana, tots els col·laboradors s’han anat acomiadant del programa i dels oients, i és evident que alguns d’ells la temporada vinent també i seran, però ja veurem els resultats d’audiència dels primers mesos, això voldrà dir el grau d’encert de la polèmica decisió.
Per acabar, si que vull dir que la depuració periodística, que estant fent des de la corporació manada des de els estaments més alts, demostren que el camí de les emissores de ràdio i televisió de la corporació, marxen cap a una progressiva privatització dels mitjans, i si no al temps.
Algun il·lustre tertulià, ja ha dit en alguna ocasió que els mitjans públics els hi costa competir amb els privats, però tampoc crec que hagi de ser acosta de perdre cap indicador d’identitat propi de Catalunya.
En qualsevol cas, espero i desitjo que el Bassas, torni aviat en programes de ràdio o tv, i que tindrà molts seguidors al seu darrera.

QUIN BARÇA QUE TENIM...

Com pot ser que tinguem aquesta capacitat auto destructiva del nostre Barça.
És ben veritat que el Barça és un gran exemple de la manca d'auto estima dels catalans.
Ve un paio, possibilita una “Moció de Censura” amb el suport d'algun poderós, aquest home, sincerament, amb la pinta que té no està sol, ...no és sap posar la corbata recta.
El suport necessari era d'un 66 % de la massa social que votava, però amb un 10 % que anés a votar, ja havia prou.
Una altra herència del Núñez. Ara resulta que el Laporta no vol marxar, (les seves raons tindrà) per què diu que li feia falta el 66 %, i amb el 59 % no està obligat a marxar,i l'acusen de no tenir ètica.En que quedem, apliquem els estatuts, o no. Si no s'arriba al mínim exigit, per què no se li respecta. Alguns ja esperen mals resultats esportius per treure els mocadors. (Pobre Guardiola)
És lo de sempre, dividits entre Nuñistes, Gasparistes, Vangalistes, Cruiffistes. Recordeu el primer any d'en Koeman, que si la paella, que estava gras, o al Bakero quan tirava la pilota enrere, i al Guardiola, que si era un “pesetero, o al Txiki que corria massa i és passava de frenada.
Al final aquí els grans culpables son els jugadors – pendons, que han passat de tot, i això s'oblida.
Abans era dels que anava cada 15 dies a Can Barça, però el soci m'ha tret les ganes. Als cinc o deu minuts ja xiulaven, així no és pot anar per què ens fem dèbils, i al futbol hem d'anar a gaudir de l'espectacle
L'aficionat però, és diferent, és fidel, dona suport als bars, quan pot als desplaçaments crida i anima, però es clar, aquest no vota, i per tant, quan el Laporta marxi i vingui el nou salvador, diuen que el Rosell, anirà be fins que els poders mediàtics ho vulguin, per què aquests també és mereixen un punt i apart.Van donar molt de suport al principi als “Yupis” de Laporta i companyia, per a la que han vingut els mals resultats esportius, s'ha llençat al coll.
És l'historia que és repeteix constantment. Passem de venerar als nostres jugadors i entrenadors, i de cop i volta, sang al mono fins que sagni. No suportem al Cruiff, per què és diu que influeix, i què ?, amb els coneixements que té, és normal que se li demani consell.
En fi a veure si amb la neteja i el foc nou, estic segur que tornarem a vibrar, però en qualsevol cas tinguem paciència i donem suport a l'equip, amb el Laporta, Rosell, o qui sigui.
Ah, i una última reflexió :
Si els catalans fóssim capaços d'unir-nos per fer valer els nostres drets, com fem amb el Barça, i demanéssim alguna “Moció de Censura”, per el tema d'infraestructures, rodalies, sequera, balanç econòmic, apagades de llum, etc, no s'enriuarien els nostres representants polítics catalans i els de l'imperatiu nacional, ni els del “manifiesto”, el PP, PSOE, Tele 5, “la roja” i la mare que els va parir (perdó) em treuen de polleguera i és superior a mi.
Apa salut i a passar la caloreta.

NOSALTRES SI SOM DEIXE MÓN!!!!

Fa temps que tinc ganes d'escriure sobre un tema que em comença a preocupar.
Què passa que el món geganter no surt als mitjans d'informació, i en canvi altres expressions de la Cultura Popular surten constantment a TV 3, amb el seu programa de quarts de vuit ?.
Els diaris d'informació general, sobre tot, els d'informació comarcal, tenen les seves planes reservades per anunciar les places on hauran actuacions els caps de setmana, i posteriorment el dilluns amb la gran remesa d'actuacions de 7, de 8, de 9 pisos, les llenyes, etc.
Darrerament han hagut dos fets geganters prou importants, que no han tingut el ressò que es mereixen.Sens dubte, parlo de la celebració dels 20 anys del Treball i la Cultura a Miravet.
Posteriorment la Ciutat Gegantera a Sant Vicenç dels Horts, tampoc va tenir ressò, a més, aquest dia el President de la Generalitat de Catalunya, per tant, també dels geganters, va preferir anar a La Patum.
Crec modestament que ja n'hi ha prou de fer el préssec, i anar amb el lliri a la ma. Hem de fer sentir el nostre estat de disgust i demostrar que nosaltres també som de carn i ossos, i que mereixem el reconeixement de l'opinió pública.
Hagut el canvi de direcció a la Corporació, a TV3, a Catalunya Ràdio, i res de res. La conselleria de turisme va organitzar una fira a Pisa, i tots els mitjans van destacar la Colla Castellera, dels gegants van dir poca cosa.
Habitualment ens diuen que el fet Casteller és competitiu...i tant !, de vegades és deixa anar una botifarra o algun clatellot, quan hi ha llenya per part de la Colla rival.
Ens hem de revelar contra la submissió els poders que donen categories a les diferents expressions de la Cultura Popular, Tradicional i Festiva, nosaltres no cobrem , ells si, i molt !. Nosaltres ja fa anys que integrem als nous vinguts, com a expressió de normalitat d'una societat oberta, ells sembla que han descobert la sopa d'all, i així un sense fi d'exemples que hem podríem posar.
Ja sabem que de Trobades de Gegants hi han moltes els cap de setmana, però els Castells, tret de cinc o sis Colles que pugen amb els pisos de vuit i de nou, la resta sempre el mateix. Nosaltres a les nostres cercaviles i trobades participen petits i grans. En una jornada castellera, poca gent aguanta tota l'estona, habitualment ho segueixen integrants d'altres colles que van a veure-ho.
També però, nosaltres hem de fer un esforç per canviar algunes coses. Per exemple La revista de l'ACGC, és una revista “queca”, i espero que ningú s'enfadi, articles que costen de llegir, si ho portem a les escoles per fer divulgació, els mestres ens diuen que aquesta revista no la poden llegir els nens per que és feixuga, estic segur que amb un altre format, trobaríem més anunciants.
Els castellers tenen una revista moderna amb articles llaminers, plens de color, amena i fàcil de llegir.
Una altre tema, és la sensació que donem de manca d'unió, ells van tots a una a l'hora de demanar i reivindicar, a nosaltres ens costa deixar de banda els nostres egos...
Per acabar, que consti que a mi el fet casteller també m'agrada, però és de justícia dir, que ja que els posen d'exemple, ho diguem tot, estiguem d'acord o no.
En fi, siguem optimistes i veiem el got mig ple.

EL GLOBUS ES DESINFLA

Els que hem coneixen una mica, saben que hem bellugo per motivacions i per fites a realitzar.
Quan dic que el globus és desinfla, vull dir, que començo a estar en aquell moment de manca de motivació, sigui per què m’avorreixo, sigui per què no puc estar gaire temps fent el mateix, o bé per un excés de presió.
Sempre he estat vinculat a entitats i associacions, i sempre he tingut el neguit de realitzar projectes, amb l’ajuda de la gent que m’envolta. Però quan veig que el meu entorn no m’és propici, o jo no soc propici per l’entorn, començo a dubtar, i amb això no vull dir que sigui culpa dels altres, faltaria més. Dubtar, és per a mi, síntoma de debilitat propi.
Estic en un moment que hem plantejo moltes coses, amb les corresponents preguntes :
Necessito noves fites?, estic començant a rebre senyals de cansament?, o pot ser és que em començo avorrir de veure els mateixos problemes, que mai és corregeixen ?, professionalment també puc estar rebent senyals d’apatia?.
Recordo quan tres ximples, ens varem començar a trobar, ara deu fer cinc anys. Varem decidir contactar amb els antics geganters de la Colla, per reactivar aquesta activitat.
Amb cinc anys, hem aconseguit, que el nostre poble,i d’altres valorin la nostra feina. Els objectius d’ales hores, eren ; recuperar la tradició, recuperar música tradicional, que els nostres fills/es, i els dels altres, poguessin gaudir d’aquesta festa, etc.
Amb la construcció d’un nou gegant, organitzant una Trobada Comarcal, celebrant els 20 anys dels Gegants, fent un Capgròs, l'agermanament amb els geganters de Taradell,etc, i així ens porta fins aquests dies.
Havia però, una cosa molt important aconseguir, que la Colla fos reconeguda per els estaments de la nostra Vila, independentment del color o afinitat que tingui, i que la Colla tingués la suficient força i empenta per aguantar els cops baixos que hem rebut des de diversos sectors socials de la Vila.
I això si que em sento orgullós, d’haver format part d’un grup de gent, que amb les seves virtuts i defectes, em estat agraïts, amb els que ens han recolzat i ens recolzen, però també ens hem sabut defendre dels atacs, i de les injustícies sofertes.
Quan els veterans han anat retirant-se, he vist sensació de por, i això ens ha fet forts, gent nova que ha vingut ha integrar-se al grup, ha donat un aire de renovació necessari que tots hem agraït.
Qui diria que cinc anys després, tenim un local que es pot considerar una sala d'exposicions, on tothom pot venir a visitar-lo, qui diria que avui la Colla, te més de 60 membres disposats a gaudir de i per l’entitat, fent que la Cultura Popular vagi de festa, això si, amb seny.
Una entitat, que podem dir orgullosos, que menuts s’han fet adolescents, que adolescents han madurat, els més grans també han après a fer la seva feina, i a més tenim un gran privilegi, la globalització també ens ha influït molt positivament.
Pot ser està arribant, temps de canvis, canvis que no han de fer por. Hem de ser capaços de trobar nous objectius, fites, motivacions, independenment de qui vagi al cap devant, que ens omplin l’orgull de representar a la Cultura Popular i que aquesta, sigui mirall per altres col·lectius.

Sant Jordi a Sant Vicenç de Montalt

Sant Jordi és d’aquells dies que el nostre país demostra orgull. Cada any hi ha el debat de si hauria de ser festa o no, alguns diuen que si fos festa, la gent marxaria de cap de setmana, i la participació no existiria. No estic gaire d’acord, m’explicaré.
El fet de que sigui festa, suposa que les famílies puguin participar juntament, remenant i triant llibres, per la parella, per els fills, etc, comprant la Rosa per la gent que estimem o apreciem.
Ara el que succeeix, és que si no és coincideix en els horaris laborals amb la parella, cada un va per la seva banda, però bé, mentre esperem el Sant Jordi de l’any que bé per tornar a debatre la causa, jo us diré el que trobo a faltar en aquesta jornada de llibres i roses, en el nostre estimat poble, per tant, em poso ha donar les explicacions oportunes.
Per començar, crec que els actes d’entrega de premis literaris a la biblioteca i al camp de futbol, s’haurien d’haver fet a la plaça del poble.
És pot omplir l’espai, amb actes festius i lúdics, amb participació d’entitats i associacions.
No pot ser, que a la plaça, hi hagi només una parada amb llibres i roses abandonada, sense ambient de festa.
Crec que tenim moltes possibilitats per gaudir d’un Sant Jordi festiu.
Per posar exemples, i que ningú s’enfadi, per què tothom és lliure de participar o no, però una actuació de l’Escola de Música, interpretant peces per els nens i nenes, unes altres peces cantades per l’Orfeó, una actuació representativa de Sant Jordi amb titelles o un grup d’animació, etc.
Tot això en un escenari per omplir de festa i de color a la Plaça del Poble, en lloc de fer-ho en diferents indrets i sota cobert, quina mania que tenim a Sant Vicenç a fer els actes als interiors dels edificis.
És necessari, que les escoles participin visitant l’escenari, la parada de llibres. És d’aquells dies que et sents orgullós de ser Català, i als nostres fills, els hi hem de passar el testimoni del relleu.
També fora bo, demanar al Forn de Pa que aquest dia no tanqui, (que fort) i preparar unes coques de Sant Jordi, igual és guanyen calerons. També demanar als del Mercat, que no tanquin, (també molt fort) el fet és de participar en la nostra festa.
Ja no us dic res del Barça, que aquest no col·laboren gaire, tot i que aquesta vegada no ens queixarem..., esperem a Manchester a veure que passa.
En fi, això que escric, no crec que comporti una gran despesa, les eines ja les tenim, només ho hem de posar en marxa, i en el Consell de Cultura haurem d’agafar el compromís de fer un Sant Jordi com cal a Sant Vicenç de Montalt.

GRÀCIES RAMON

Ahir, diumenge de Pasqua, a casa varem tenir un disgust, ens varen informar de la mort del Sr. Ramon Ambrós, ex - Alcalde de Sant Vicenç de Montalt, i millor persona.
Des de el matí de diumenge, els comentaris que m’han arribat van en el mateix sentit, bona persona, senyor, “gentleman”, etc, etc.
Jo vaig conèixer al Ramon, ara farà, uns 17 anys, quan ell era Regidor de Sanitat i jo era el Director de Voluntariat per Socors i Emergències de la Creu Roja d’Arenys de Mar.
Varem crear un projecte de transport urgent de malalts i ferits d’accident per els horaris nocturns amb vehicles medicalitzats. Varem convidar a tots els Regidors de Sanitat del Maresme Centre, és a dir Arenys de Mar, Arenys de Munt, Caldes d’Estrac, Canet de Mar, Sant Iscle i també Sant Vicenç de Montalt.
El projecte era ambiciós, però a la vegada molt costós, doncs els pobles s’havien de fer càrrec del cost del personal assalariat, ja que fins al moment només és cobria els caps de setmana amb voluntaris.
Doncs be, allà el Ramon Ambrós va defensar el projecte com si fos seu, on la majoria de membres de la Creu Roja varem quedar sorpresos, ja que és va quedar sol.
Malauradament, el projecte no és va posar en marxa per falta d’acord polític o de sensibilització social per part dels Ajuntaments grans, els petits estaven disposats a tirar endavant.
Des de a les hores, jo no vaig tenir cap més contacte, el temps passa, vaig deixar de ser “Bon Samarità”, per casar-me, i tenir la meva filla, bé jo no, la meva dona.
Al venir a viure a Sant Vicenç, coincideixo com a vilatà amb el Ramon sent Alcalde, i el Regidor d’Educació, em Miquel Àngel Martinez, actual Alcalde, va promoure, a través de l’Escola de Música Municipal l’Oriola, la creació del curs d’iniciació a l’aprenentatge per tocar la gralla, que com sabeu és l'instrument musical que acompanya als Gegants. Aquest aprenentatge s'ha fet totalment gratuït per els membres de la Colla, i que afortunadament s’ha mantingut fins avui.
Aquest fet, que sembla poca cosa, va ser la llavor, per què uns dos anys més tard, els Gegants de Sant Vicenç tornessin a sortir a les cercaviles i ballar, ja que varen estar molt temps adormits i sense activitat.
Aquest fet, sens dubte va animar molt a una colla de ximples, a tenir l’empenta d’aquesta entitat, ja que una de les coses amb més orgull, és la nostra música amb els seus grallers i tabalers..
Posteriorment, més coses de la vida, varen succeir dos fets, i com sempre un de bo i un de dolent. Començarem per el dolent, per no deixar mal gust de boca.
La nostra entitat va patir un dels atacs més importants dels que es puguin sofrir, de part d’un impresentable que ens va fer molt de mal, no us diré el pecat ni el pecador, però si que us puc dir, que el Ramon, ens va donar tot el suport necessari, (també altres ens van recolzar) tant a nivell personal com de partit, i és va posar a la nostra disposició. Nosaltres li varem demanar que no utilitzés el fet, per fer “llenya”, que les “ rierades” no son bones per a ningú, i normalment tothom s’esquitxa. Lo qual nosaltres els varem agrair molt.
El fet bo, com no, la elecció de la nostra Geganta Margaridassa, Pubilla del Maresme 2006, lo qual volia dir que a l’any 2007, Sant Vicenç havia d’organitzar la XVII TROBADA DE GEGANTS DEL MARESME.
Doncs bé, sabeu qui va ser el primer o els primers en felicitar-nos per escrit ?, doncs efectivament, el Ramon Ambrós i el seu grup polític.
A la Colla, ens va agradar molt el detall, i el varem tenir molt en conte, ja que volia dir que tant l'equip de govern com l'oposició ens recolzava, i això amb la que ens venia a sobre...
El fet de que un grup polític és posi a la teva disposició, deixa ben clar les sensibilitats a tenir en compte.
En tots aquells actes que hem fet amb els Gegants, sempre recordo haver vist al Ramon Ambrós amb la seva dona, la Maria, en un racó o altre, veient i gaudint de la nostra Tradició i saludant el pas dels nostres Gegants.
Per últim, us explicaré el fet que durant l’escrit, he tingut "la barra" de parlar "del Ramon", i no "del Sr. Ramon". Doncs bé, és que una vegada em va “clavar una bronca”, per què li parlés de tu a tu, i com hem coincidit forces vegades, “patint” amb el Barça, al Casal d’avis, etc, etc, doncs això...

Gràcies Ramon!!!

LES ENTITATS A LA VAGA...

Una salutació a tots, fa temps que no bellugo el meu blog, però el fet d’anar atabalat, Nadal, Festa Major, no m’ha permès tenir temps per desfogar-me de les idees que em ballen pel cap.

Dit això, és a dir, una salutació, sense poca vergonya, tot s’hagi de dir, us faig saber el meu pensament que porto des de fa dies, en relació que s’acosten les Eleccions Generals.
Després dels atabalaments que ens estan donant, i això que no ha començat la campanya electoral, fart ja de mitges veritats, manipulacions, menjadores, dates apocalíptiques, sequeres d’aigua i de seny, AVE que no se si arriba, rodalies que fallen més que una escopeta de fira, peatges cars, pujada de l’IPC, el totxo aturat, l’educació en català o aranès, etc, a més, el Barça no ajuda...

Em passa pel cap el següent : imagineu per un moment, que les entitats esportives, culturals, socials, sindicals, inclòs alguna gent d’algun partit polític de qualsevol àmbit, decidíssim fer una...VAGA GENERAL DEL MÓN ASSOCIATIU ?
Ei, que no em torno boig !!!, però imagineu per una estona, el que passaria si un cap de setmana, o dos decidíssim que estem tips de tanta pallissa, i que no pensin més en nosaltres.
No haurien jornades esportives als esports de bases, alguna Festa Major sense activitats per que l’entitat que sigui no organitza l’acte, grups d’esplai sense fer activitats amb els nens o nenes, entitats socials no s‘encarreguessin de vetllar per els grups més desfavorits, ei, segur que també posaríem serveis mínims, millors i de més qualitat, i sense discutir si perjudiquem algú.
A més els centres culturals, cívics, teatres amateurs que tampoc fessin res de res.
Seria sens dubte Brutal.

Malauradament la nostra societat ha perdut aquell punt de solidaritat amb nosaltres mateixos.Si no som capaços de fer protestes com cal, amb la que ens està caient, i no precisament d’aigua que ens fa falta.
Que si aquí els nens no aprenen castellà, els trens fallen, l’AVE el duen 15 anys de retràs, les balances fiscals no les ensenyen per la por al que diguem, si és igual aquí no és belluga ningú.
Ara vindrà aviat els caps de setmana llargs de claror i sol, i apa som-hi, a fer cues, però res una tarda al peatge de Martorell ja ens va bé. Modestament ens va el sexe dur.

Les entitats teixim la xarxa d’associacionisme que permet moltes vegades que quan sortim fora visitem una Vila, la seva Festa Major, un acte esportiu, Museus, agendes culturals, atencions als grups desfavorits, ets. De vegades no som conscients de d’importància de tot això, ens pensem que anant als Centre Lúdics – Comercials totes ens posen, i és clar pagant St Pere canta.

Ja se que algú deu pensar que el Joan te poca feina, però no creieu que potser toca fer-se sentir. Quant em queixo, no acuso a ningú en especial, però noi quan veus com ens estan anant les coses.
Jo em nego a callar, i dic el que penso, intento no fer emprenyar a ningú, però...collons!!! anem per feina, deixeu els temes que no interessen, i si no ens volen a la Nació potent que ens deixin marxar, que si hem aguantat tants anys el puteig de els dos estats veïns, segur que ens en sortirem.

No mirem tant als polítics de Madrid, aquí crec que no se’n salva cap, no tenim líders que siguin capaços d’agafar la senyera ?. A Madrid se’n en riuen de nosaltres.
Una vegada un dirigent President del Real Madrid, va dir els catalans fan por, el dia que s’ajuntin no hi ha res a fer, era el Santiago Bernabeu, mira que em fa cosa parlar d’aquest home, però és una mostra de que fem por i tenim força, i molta.

Per acabar només dir-vos que gràcies per aguantar la pallissa, però havia de escriure-ho.
I em comprometo a escriure més, bàsicament per què tinc necessitat d’aportar el meu gra de sorra a que crec que l’associacionisme te molta força i no l’aprofitem prou.